dimecres, 23 d’abril de 2014

Com el mar


Capítol 1
Encara recordo el vell pis de la Barceloneta. En aquella època era un barri perillós i amb fama de mala mort. Els carrers eren testimonis d’assassinats a sang freda i de robatoris a tota hora. L’ambient que es respirava era polsegós, gris, brut, com si el sol no acabes de brillar mai en aquella part de la ciutat. De fet, tota Barcelona estava submergida sota les cendres i el fum de les fàbriques. Llavors eren temps gloriosos per a la República, Catalunya havia aconseguit l’estatut d’autonomia que tant anhelava, ningú s’esperava l’arribada imminent de la guerra civil.

El lloc on vivia no era exactament un pis, tot i així, em referia a ell d’aquesta manera. La diferència era que surava sobre el mar, cavalcava a mitja nit amb les onades i seguia la direcció del vent. Era un veler. La fusta de la coberta s’aixecava seca i blanquinosa del terra. L’interior semblava un museu de velles relíquies pirates, amb fotografies i compartiments ocults al darrere. Només tenia un bany, la cuina i el menjador que compartien espai i un camarot al davant, que era la meva habitació. En conjunt era petit com una mala cosa, i sovint xocaves amb les parets i el sostre. Tot i així, tenia el seu encant, encara que era vell, era fort i em transmetia seguretat. I inspiració. Per això mateix l’havia comprat mesos abans per un suma de diners bastant superior al meu pressupost, perquè creia que era la manera d’embarcar-me en la que seria l’aventura de la meva vida.

Des de petit el meu somni havia estat ser un gran escriptor. De moment tan sols feia petits relats i historietes que com a molt es publicaven en diaris de la ciutat. Només tenia 19 anys i sentia que em volia menjar el món amb les meves paraules, però que encara no era el moment. Durant el dia em dedicava a buscar feina i fer-me publicitat pels carrers grisos de Barcelona i a la nit aprofitava per escriure fins a caure en el son, sovint a la llum de les estrelles.
Normalment visitava la meva mare cada setmana. Estava ingressada a l’hospital Vall d’Hebron permanentment amb un tumor al cap. Mentre ella anava morint lentament en aquella habitació de cotó fluix, jo li portava trossos de les meves futures novel·les, que llegíem junts entre sedants i cigarretes. I així passava el temps, escrivint, buscant i visitant a la meva mare, una rutina que no va durar gaire temps.

Capítol 2
Al cap de tres mesos de buscar feina em va volar un anunci a les mans. Literalment. Jo sortia, com cada matí, per anar a comprar el diari amb lesperança de trobar alguna feina, quan un paper em va tapar la vista. Enfadat el vaig apartar, amb la sort, que em va quedar enganxat als dits. Llavors hi vaig poder llegir:
Es busca dependent per a la botiga més màgica de Barcelona. No apte per a curiosos.
Carrer Princesa, núm. 11
Semblava que la meva sort havia arribat finalment, amb lanunci a la mà i sense pensar-mho dues vegades, vaig començar a caminar cap al Born. Jo no sabia que una maledicció acabava de caure sobre mi.

Vaig arribar a ladreça indicada quinze minuts més tard. Des de dalt de tot, es veia com el sol de lalbada es filtrava per lescletxa que formaven els dos costats del carrer i que feia brillar els bassals del terra com si fossin rierols de diamants. La vermellor sangonosa del cel també es filtrava en aquell conta gotes imaginari, que destil·lava llàgrimes de tristor i malenconia.
Quan vaig arribar finalment a la botiga semblava que havia passat una eternitat. Vaig entendre de seguida a què es referia lanunci amb la botiga més màgica, aquella era una botiga de màgia. Com qualsevol botiga autèntica daquella zona, tota la façana estava integrada com a cartell. Aquest, era de color vermell i tenia varis dibuixos de cartes. A dalt si podia llegir EL REI DE LA MÀGIA escrit amb lletres majúscules i impactants. La façana no era molt amplia i la porta tan sols era un petit forat en aquell aparador de meravelles. Vaig intentar entrar però era tancada. Una vella campaneta rovellada i plena de teranyines penjava al costat. La vaig fer sonar. De sobte la porta va emetre un petit soroll i va començar a obrir-se lentament, com si la pròpia estructura em deixes entrar. Aquella era la meva oportunitat, vaig esmunyir-mhi cap a dins.

Capítol 3
Aquella botiga des d’un bon principi em va semblar misteriosa. Estava en completa ruïna, amb tot daparells per terra i criatures dissecades que et miraven des de els racons més foscos de lhabitació. Amb muntanyes de cartes escampades pel terra barrejades amb les cendres i la pols del pas dels anys. Barrets sense ales s’acumulaven en una estanteria mig atrotinada que queia a trossos.
- Hola! Hi ha algú?
No vaig obtenir cap resposta. Vaig endinsar-me cap al fons de la petita habitació on semblava que la pols es tornés opaca i emetés una foscor engolidora. Una taula gran i vella, adornada amb detalls elaborats en or, emergia dentre tots els objectes. A sobre delicadament posat, hi havia un sobre dun blanc immaculat que contrastava amb la resta de lestança. Vaig apropar-m’hi silenciosament, com si temés que qualsevol cosa em pogués atacar. Un esglai em va travessar el cos quan vaig poder llegir el meu nom al remitent del sobre. Vaig obrir-lo amb les mans tremoloses i vaig començar a llegir.
Estimat Carles,
Quan llegeixis aquesta carta jo ja mhauré esfumat i tan sols seré un vell record llunyà. Com veuràs et deixo la meva botiga i el meu gran món a les teves mans. L’únic que has de fer és  tornar-li a donar vida i fer renéixer la seva ànima. Quan arribi el teu moment de marxar, escriuràs una altra carta com aquesta que anirà adreçada al teu successor. La botiga i tot el que en ella samaga, ara són teus.
Fins mai,
Joaquim.
Encara estava reaccionant al que acabava de llegir, quan un corrent daire em va fer sentir un calfred. Vaig alçar la vista i tot havia canviat. Ara podia observar una botiga ordenada i lluent, amb tot dobjectes brillants a les seves vitrines i llibres a les prestatgeries. Amb els mobles nous i una gran catifa vermella que ocupava el terra de tota lhabitació. A la porta ja hi lluïa el cartell d’obert.

El primer que sem va passar pel cap va ser que tot allò era un broma de mal gust dalgun graciós. Al sortir altre cop al carrer, però, tothom semblava conèixem. La gent em saludava com si res, em somreia i em mirava amb cara amable. Em sentia algú vell i savi amb la ment molt més clara i estructurada. Vaig parar-me a mirar la meva imatge a laparador duna botiga. Res havia canviat, però a la vegada tot semblava diferent. Dins els meus ulls hi havia una lluentor estranya com si shagués renovat juntament amb tota la botiga. Vaig tornar a entrar a lestabliment sense creurem encara el que estava succeint i allà mhi esperava el meu primer client.

Capítol 4
- Bon dia senyor Carles! - Em va saludar tan sols entrar. Era un home d’estatura baixa i força rodanxó. El seu rostre era arrodonit, amb el nas gros i els llavis molsuts. Sota unes celles força poblades s’hi amagaven un ulls petits, vius i astuts.
- Bon dia… - Vaig mig pronunciar amb un fil de veu.
- Necessito un joc de cartes de la marca Oler, aquella que em va recomanar, la veritat m’ha anat molt bé en els meus últims espectacles...
Nerviós vaig començar a buscar amb la mirada per les prestatgeries, però sense saber com, em vaig dirigir cap un punt exacte de l’estança i vaig obrir una caixa vermella i brillant. A dins hi havia un paquet de cartes.

Aquella nit quan vaig tancar la botiga em sentia feliç, omplert, com si res en aquell món em pogués aturar. Tornava cap al vell veler pels carrers deserts de la ciutat, guiat per la brillantor de la lluna i l’olor del mar. De fons, sobre la remor del vent, se sentia el jazz d’algun bar de nit i les rialles de la gent que aprofitava per sortir. Fins hi tot, en un dels carrerons més foscos, hi vaig poder veure una parella abraçada, que ballava al ritme d’un blues. M’hauria d’haver sentit sol, amargat i sense família, però no ho vaig fer. Sentia que tenia una nova llar, un nou lloc al món i que aquest tan sols em pertanyia a mi.

Abans d’anar a dormir vaig escriure una estona. La nova novel·la estava inspirada en la botiga de màgia del carrer Princesa. El propietari era un home vell i maliciós. Tenia una mirada freda i buida i un somriure que recordava al d’un llop. La seva botiga era misteriosa i malèfica, quasi com la primera vegada que jo havia entrat a la meva. En la història, una nena orfe, la Clara, intentava treure l’home bondadós i amable que s’amagava darrere el mag. Ella no deuria tenir més de vuit anys i lluïa una cabellera de rínxols d’or. Al rostre li brillaven uns ulls blaus i solemnes com el mar i a sota un somriure de nena bona. Vaig tancar el llum del camarot per anar a dormir. Durant aquella silenciosa nit, vaig somiar que la ciutat renaixia il·luminada sota el sol de la tranquil·litat. Que el fum i les cendres desapareixien de l’horitzó. Vaig somiar que no hi havia pobresa a Barcelona… Però tan sols era un somni.

Capítol 5
Ja feia quatre anys des del dia que m’havia volat a les mans aquell anunci que tant m’havia canviat la vida. Cada cop dedicava més temps a la màgia. Semblava que la botiga m’absorbia molt lentament i, que a poc a poc m’anava revelant els seus misteris més sinistres. Feia tan sols una setmana, un dia ordenant les prestatgeries, havia trobat dins un calaix una capsa de color blanc. Encuriosit amb la meva recerca, l’havia obert amb la il·lusió de trobar nous jocs de cartes o alguna vola de cristall. A dins, però, hi havia trobat la cosa més esgarrifosa que havia vist mai. Allà hi havien guardats tres parells d’ulls, ulls humans. Uns verds, els altres blaus i els últims marrons. De l’espant que vaig tenir, la capsa em va relliscar de les mans, caient al terra i els ulls es van escampar per tota l’habitació anant a parar sota els mobles. I aquí no va acabar tot, un dels ulls va sortir cap a l’exterior, filtrant-se per la porta entreoberta i vaig poder observar amb la mirada mig tapada, com una dona el trepitjava amb els seu taló.

Aquell mateix dia, a la tarda, moria la meva última esperança. Finalment la mare marxava d’aquest món que tan dur li havia resultat, deixant-me completament sol. Jo no havia estat allà per dir-li adéu, per dir-li fins aviat i això em va marcar definitivament. Vaig començar-me a tancar dins la que ja no semblava una botiga de res. Els clients continuaven venint, com si el desordre i la ferum que s’acumulaven allà dins no els afectes en absolut. Jo havia adoptat una passió incontrolada pels llibres d’encanteris i d’espiritualisme, i sovint passava dies sencers intentant parlar amb la mare. De tant en tant quan marxava d’aquell racó del món i tornava al meu petit veler, intentava viure una miqueta la vida. Sortia a navegar pel mar, sense cap altre rumb que el de fugir ben lluny de Barcelona, la ciutat que em queia al damunt. Però quan ja no veia ni tan sols la costa, un sentiment de por esfereïdor m’inundava el cos, fent que aquest es compungís i em sentia obligat a tornar cap a casa, amb la derrota gravada en la mirada. De vegades en aquest punt, em semblava escoltar la veu de la mare dins les onades, que m’animava a continuar.

Capítol 6
Ara ja no somreia mai, ni tan sols als nens. La guerra civil s’escampava sobre Catalunya com una taca d’oli. El cel encara s’havia tornat més fosc que abans, i l’olor de pólvora es podia sentir des de cada racó de la ciutat. Jo havia envellit molt en els últims anys, les dents se m’havien corcat, els llavis havien perdut el seu color, els ulls se m’havien buidat. Ja no tenia paraules per omplir el paper. Les mans i els dits se m’havien arrugat, atrotinat i envellit, obligant-me a imaginar les històries tan sols dins la meva ment, acostumant a confondre-les amb la realitat.

Sentia que em moria, que la vida se m’acabava i tenia molta por. Por de no ser res, ni ningú. Por de no sentir. Volia evitar aquell futur que semblava tant clar i imminent. En un intent de fugir de la droga màgica que m’estava matant, vaig intentar calar foc a aquella botiga. Em va ser impossible. Ni el cos m’obeïa, ni el foc cremava. Impossible. En aquell moment de desesperació vaig escriure la carta al meu successor i la vaig dipositar sobre la mateixa taula on jo havia trobat la meva.

Vaig sortir corrents desitjant no tornar mai més. De cop es van començar a sentir crits d’auxili. La gent corria i cridava amb cara d’espant i jo romania quiet, observant la situació des de la porta de EL REI DE LA MÀGIA. Va començar a fer olor de sofre, olor de sang. Al cel, un mar de pólvora queia sobre la ciutat. Feia fred, molt fred. Encara continuava clavat al mateix lloc, quan vaig començar a sentir el so dels avions, que encaixaven a la perfecció amb la melodia esfereïdora del moment. La primera bomba va caure a escassos carrers d’on jo em situava. Després silenci. Barcelona estava essent bombardejada, la fi de la república havia arribat. Vaig riure amb amargor, i jo cauré amb aquesta maleïda ciutat. Ja no veia res, el fum em tapava la visió. Només podia mirar-me les mans, aquelles mans atrotinades de tant escriure, que ara estaven tacades de sang. Una altra bomba va caure, aquest cop no me’n vaig escapar. Vaig sortir rebotat  cap a l’altre banda del carrer. I, aquella va ser l’última imatge que vaig poder veure. Tot el carrer en flames, amb les cases i les botigues cremant d’ira de guerra, totes excepte una. La meva botiga semblava intacta a qualsevol tipus d’atac, com si estigues en un altre temps. De dins en va sortir una nena, no deuria tenir més de vuit anys. Em somreia amb innocència i em saludava amb la mà mentre s’acariciava els cabells daurats. Els seus ulls em van recordar el mar.

T’ho agraeixo Clara. 
Publica un comentari a l'entrada