Era una d'aquelles tardes d'hivern que es fan tan llargues,
semblants al mantell de Penélope. Passaven i passaven els minuts però el temps
semblava estar aturat, potser era el rellotge que també dormia o la calma que
es respirava a casa. Jo m'asseia vora la llar de foc, llegint l'última novel·la
que havia rapinyat. A fora diluviava, plovia de manera desesperada i semblava
que tota aquella aigua no s'assecaria mai. Al cap d'una estona em vaig
sorprendre amb l'última frase del llibre a la punta de la llengua i una
llàgrima que em regalimava galta avall, una més dins aquella tempesta. Mentre
el meu cap es tornava a incorporar al present k el meu cor tornava a
alentir-se, un record de l'estiu va entelar els meus ulls.
...hi érem tots, la Mariona, l'Àlex, la
Cristina tu i jo. Allà sota la formentera més màgica, res semblava impossible.
La platja era ja deserta i, sobre la remor del mar, se sentia l'eco de les
nostres rialles. Va ser llavors quan em vaig adonar que el meu taló d'Aquil·les
eres tu.
Entrada la matinada, després de la festa,
quan tothom ja s'havia refugiat dins el petit veler, els nostres somnis, les
quimeres que preteníem aconseguir, van poblar la nit. Encara recordo el teu
somriure de nen... Un xiuxiueig va arribar a les meves orelles, surant per les
onades, pujant pel meu cos. Ja no hi havien fronteres, ja no hi havia ja ningú,
excepte la nit tothom dormia i, allà vaig besar-te per primera vegada...
...el sol em cremava la cara, vaig aixecar
la vista i allà estaves, dormint sobre la tovallola com un "guiri"
qualsevol. Vaig mirar el rellotge, què ràpid passava el temps, ja eren dos
quart de deu i la platja començava a omplir-se. Tot i que semblava impossible i
per experiència vaig intentar despertar-te, com sempre havia fet. Amb el cap
xop vas dirigir-me una mirada plena de tot menys de tristor. Vam començar a
nedar cap al veler i, mentre intentàvem ofegar-nos vam arribar. Dins, l'ambient
era pujadet, tothom en feia broma de la nit anterior, fins i tot nosaltres,
encara que qui més que menys, teníem tots una mica de ressaca...
La pluja va cessar i amb ella la morfina
que m'havia portat tan lluny. Ja ni recordava els meus últims pensaments o
potser era que no volia recordar-los.
Mira el que em podeu fer la pluja i tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada