dilluns, 24 de desembre de 2012

HISTÒRIA D'UN PETÓ

Capítol 1

Ja havia passat un dia més. El cel, era com un mar ple de grans boires fosques que s’escampaven pel terra com neu a les muntanyes. Com sempre, només sortir de la feina em vaig dirigir cap a l’Estació del Nord per el passeig de St Joan. Els carrers, com era habitual durant aquella època de l’any a Barcelona, estaven completament deserts. De sobte va començar a ploure. Com era d’esperar, no duia paraigües, però m’era igual. La pluja m’agradava. Em donava la llibertat que mai havia tingut i que sempre havia desitjat. Durant un temps, no sé si hores, minuts o segons, vaig romandre sota la pluja deixant que l’aigua caigués lentament sobre el meu rostre. Alguna cosa em va fer sortir del meu somni i vaig recuperar el sentit de la vida, si no m’afanyava perderia el tren.

Quan vaig arribar, desganat, vaig comprar el bitllet de tornada cap a casa. No va trigar més de deu minuts en arribar. Com sempre, vaig ocupar el meu seient, al costat de la finestra. El viatge de tornada se’m feia molt llarg, sempre el mateix recorregut, les mateixes parades i les mateixes cares amb qui poder parlar. Finalment, vaig arribar a la meva destinació.

La Briggette, la nostra minyona, em va obrir la porta amb un gran somriur me. A dins, la Margarette m’esperava asseguda a la vella butaca que tant li agradava. Era la meva muller des de feia divuit anys. Acostumàvem a escapar-nos junts les nits d’estiu, quan encara érem joves i gaudíem de la vida. Més tard, vam decidir casar-nos. Per desgràcia, en aquell moment la nostra relació havia entrat en una monotomia constant.

Em vaig asseure al seu costat i li vaig fer un petó a la galta, més fred del que ella hauria desitjat.  Es va aixecar lentament apartant el meu braç amb el qual l’havia envoltat i es va dirigir cap al dormitori. La vaig seguir tement que desaparegués per sempre de la meva vida.


Capítol 2




Els primers raigs de Sol del dia entraven a través de la finestra. Vaig estirar el braç tocant els llençols buits, la Margarette ja deuria ser a la cuina. Al jardí se sentien les innocents rialles de l’Aurièle i en Bernie. Tenia tot el que hom hagués desitjat: una dona entregada al seu marit i als seus fills que els estimava per sobre de tot i de tothom, una magnífica casa a les afores de Barcelona comprada gràcies a la meva feina. La feina. La feina que em feia allunyar de les persones a les quals estimava i que aviat acabaria tallant els dèbils fils que ens unien.



Capítol 3





Sr. Dubois,

Ens complau anunciar-li que ha estat escollit per dur a terme una difícil feina a la capital de França, París. Consistirà en promocionar els nous models de cotxes dissenyats per aquesta temporada (1946-1947). Això comportarà un notable augment al seu sou, tenint en compte que haurà d’establir-se a la capital francesa durant tres mesos.
Si està interessat en la proposta presenti’s el dia 16 de gener al meu despatx.
Atentament,
Director General,
Sr. Blanchard

La Brigette em va obrir la porta amb un gran somriure. Però aquesta vegada la vella butaca estava buida. La Margarette m’esperava a la cuina tallant verdura formant una melodia plena de cops secs, rígids i freds. Em vaig acostar per fer-li l’habitual petó però va girar la cara. Va obrir un calaix i em va allargar un sobre grogenc. Els dos ens vam asseure a la taula, l’un davant de l’altre. Vaig llegir la carta lentament, analitzant cada paraula amb precisió. Sospirant i deixant relliscar la carta d’entre els meus dits les nostres mirades es van creuar. Un silenci incòmode va inundar l’habitació. Una llàgrima va caure sobre la taula.

Capítol 4


Anaven passant les setmanes i cada cop estàvem més aprop del dia del comiat. Quan aquest va arribar, vaig sentir que la meva vida es desmuntava en petites peces que mai no havien encaixat del tot. Durant el trajecte cap a l’estació de Barcelona ningú va dir res, els nens en canvi parlaven animadament i eren la única raó per la qual la Margarette somreia. A l’estació hi havia molta gent i el soroll no em deixava comunicar amb els altres. Quan vaig veure el tren a l’horitzó, una punxada molt forta a l’estómac em va indicar que no volia marxar i que estava nerviós.


Capítol 5


Quan era al tren els meus pensaments em van envair per complet. Recordava tots aquells bons moments junts amb la Margarette. Aquells hiverns que passàvem tots dos sols a la vora del foc, els plujosos dies de tardor quan anàvem al bosc a recollir fruits silvestres, les primaveres estirats al camp envoltats de vermelles roselles i els estius a la platja. Que és el que havia canviat? Què feia que ja no fóssim els mateixos? La feina. Aquella que ens havia acabat de separar. 
En el comiat havia promès a en Bernie i l’Aurièle que tornaria per poder jugar amb ells a pilota. Llavors, va ser quan la Margarette em va dedicar un lleu somriure, el primer des de feia temps i segurament l’últim. 

Capítol 6


Dos mesos més tard...
Havien estat els dos mesos més curts de la meva vida. Cada dia que passava, estava més segur de que l’havia trobat, la persona amb la que volia passar la resta de la meva vida, cada dia, cada minut, cada segon... Al seu costat els problemes no existien. Recordo el seu somriure dolç, que sempre estava present al seu rostre, aquella mirada tendra que la caracteritzava i aquelles mans tan fines i blanques.
El temps passava i ja feia setmanes que era a París. No tenia gens de ganes de tornar, de despertar d’aquell somni meravellós, així  que vaig fer el possible per quedar-me.


Estimada Margarette,    
Ja han passat dos mesos des que vaig deixar Barcelona. Us trobo molt a faltar. París és una magnífica ciutat, plena de grans monuments i escultures. Us encantaria passejar pels seus carrers!
Desgraciadament, encara em queda feina aquí. Espero que quan torni, res hagi canviat,  igual com no canvia el meu amor per tú. Cada vegada que veig a feliços infants jugant pel carrer, penso en l’Aurièle i en el Bernie. Tinc ganes de veure’ls i abraçar-los dolçament. Però tot això arribarà aviat, no et preocupis.
Us estimo,
Phillippe.


Capítol 7



Tot estava sortint molt bé entre la Juliette i jo, era com una història irreal d’aquelles que expliquen els qui creuen en els finals feliços.
Al matí, ens llevàvem i esmorzàvem a la vella cafeteria de l’avinguda Saint Germain, al Procope, la primera cafeteria que es va obrir a París. Eren uns esmorzars plens de mirades dolces i infinites, assaborint aquells moments abans no ens toqués anar a treballar. A la feina, les hores passaven molt lentes sense ella, era un infern. Per sort, al migdia ens podíem escapar una estona, i la sorprenia amb un ram de lliris blancs, igual que feia amb la Margarette, i anàvem a dinar al restaurant Le temps des Cerises. En acabar, ella acostumava a donar-me les gràcies amb aquell somriure dolç dibuixat en el seu rostre. Vam passar dies meravellosos, els dos junts, fins que vaig rebre una carta de la meva muller, la Margarette, amb una greu noticia.

Estimat Phillippe,
Ahir ens va fer una visita el metge.  Ens va comunicar que tinc tuberculosi.. Cada dia estic més cansada i se’m fa molt difícil cuidar dels nens. Així que et demano que tornis el més aviat possible.
Margarette.

En dues hores ja estàvem a l’estació de Montparnasse. Preocupat, vaig comprar el bitllet d’anada cap a Barcelona. No volia acceptar que ja havia arribat el moment, el comiat, un situació que mai he portat gaire bé. Vaig intentar allargar-ho, fins que finalment, ens vam fer un petó, ràpid, dolç i inoblidable probablement l’últim. Em vaig allunyar, i ella, plorosa, va alçar la mà per despedir-se.


Capítol 8


No vaig ser-hi a temps, quan vaig arribar a casa ja se n’havia anat per sempre. En Bernie i l’Aurièle no ho sabien, eren a casa dels tiets, i algú els hi hauria de comunicar la notícia. La seva mare havia mort. Em martiritzava la idea de no haver estat allà amb ella, potser si hagués tingut alguna persona al seu costat hauria pogut tirar endavant. Sabia que no m’havia de culpar però mentre jo festejava amb una altra ella havia mort silenciosament.

Estimada Margarette,
Sé que és tard, però crec que siguis on siguis, has de saber la veritat. Des de la primera vegada que et vaig veure, em vaig enamorar de tu, venies flors en aquella petita floristeria al mercat i jo t’en comprava sempre que tenia una mica de diners estalviats. Moltes vegades t’enviava a casa les mateixes flors que t’havia comprat a la floristeria, era la millor excusa per parlar amb tu. La primera nit que vam sortir junts era estiu, hi havia una festa a la platja per a parelles. Et vaig venir a buscar, però els teus pares no et van permetre sortir, eren molt exigents. Tenia molt clar que volia anar amb tu i que tu volies anar amb mi, així que et vas escapar pel balcó, com una Juliette i jo com un Romeo. La festa va ser meravellosa suposo que ja t’en recordaràs. 
Vam començar una relació estable, anàvem junts a la platja, al cinema, de pícnic... Tot era tan perfecte. Més tard vam decidir casar-nos per interès bàsicament dels pares, tot anava molt bé, tu estaves embarassada d’una criatura, que ens acabaria d’unir definitivament. Jo en aquella època encara treballava al taller del meu pare, arreglant i fent mobles. La cosa va canviar quan em van oferir aquella feina, havia de vendre aquelles màquines infernals, que es movien sense força animal. Em va costar molt convèncer a la gent de que eren inofensives, tant d’esforç em va afectar, convertint-me en una altra persona, una persona seria, amargada i sobretot em va allunyar de tu. Sento no haver estat aquí per protegir-te, aquesta carta no canvia la realitat, però sí el meu sentiment de culpa, tot i que no desapareix sí es suavitza.
Adéu Margarette, 
Phillippe.


Fi

Ariadna Griera i Maria Marín



Publica un comentari a l'entrada